Dàrder

I cor, i cor
i dàrder en de na frèsa mai finida,
frèce negre a scrièr, aleghèr,
‘n del celest de la sera che l’è dré a nà.
I siga, i canta
i dàrder’n del löster del sò neghèr;
frèce de n’arc oramai sotràt,
ma de na cursa mai desmentegada.
I scapa i dàrder
frissus,’n de n’ acqua che la fàl föm
i se scond sota la gronda del casal;
i scapa del dalfinà del temporal.
El ciel dei dàrder
el cambia amó de culùr;
entant, dedré ai moncc de là,
i nigoi che bruntula, i va vià.
I dàrder dela me stagiù
i taca amó a vulà sura i cópp,
sol sec del teré, sö l’istà,
sö i melghècc del furmintù.
I è nacc drè a n’ös:
i dàrder, la zuentù, le straènt,
saràcc’n del gran solér del temp:
scundìcc sul per tignìi a ment.